. El millor cel. El sol entrava ja per la finestra, i jo tenia que anar cap a treballar, tu dormies plàcidament amb una mitja rialla dibuixada als teus llavis, et vaig mirar, no et volia despertar, em... Veure més. El millor cel. El sol entrava ja per la finestra, i jo tenia que anar cap a treballar, tu dormies plàcidament amb una mitja rialla dibuixada als teus llavis, et vaig mirar, no et volia despertar, em moria da ganes, però sabia que estaves cansada i no et volia trencar el son. Desitjava bojament pujar una mica mes el Jersey del teu pijama que ja estava una mica arremangat i tímidament mostrava la corba sensual i encisadora de la part de baix d’un dels teus pits. Volia veure els teus rosats mugrons besar-los, llepar-los suaument, i fins i tot fer-ls’hi aquelles petites mossegadetes que a tu t’agraden tant i a mi m’omplen de joia i luxúria al veure’t gaudir amb el suau plaer que et fan sentir. Però era tard, tu descansaves i em vaig tenir que conformar amb somiar.. Després de vestir-me, silenciosament vaig baixar a la cuina a fer un cafè. Vaig encendre un cigarret, contemplava la lenta ascensió del fum blavós que com un encanteri s’enduia els meus pensament cap el pis de dalt i em feia recordar la imatge viscuda feia uns instants. Com una fera engabiada el meu membre lluitava per aixecar el cap, palpitant i removent-se sota el melic, empresonada per uns pantalons bastant cenyits ben ve semblava que lluites per sortir.. Vaig caminar fins al lavabo mentre sacsejava el cap intentant tornar a la realitat, i l’aigua fresca a la cara em va treure d’aquella fantasia que la meva ment havia començat a dibuixar. Va ser dur pujar al cotxe i marxar cap a la feina, jo em volia quedar per que sabia que al marxar perdia de nou la oportunitat de convertí un somni en realitat.. Conduïa lentament i no em pregunteu que va sortir ni que va passar però de sobte el mon estava del reves, el meu cap contra el sostre del cotxe, i un gust salat m’omplia la boca, un dolor estrany em pressionava el pit. Un vel fosc va anar cobrint el meus ulls. Tot es va difuminar fins fondre’s en la mes absoluta foscor, però de sobte, allà estava, de nou al peus del llit, mirant la corba del teu pit sortint per sota del teu pijama mig arremangat, sentint l’aroma de la teva pell, veien la lluentor dels teus negres cabells. Vaig comprendre que la meva vida s’havia escapat, que el meu cel havia trobat ja que no podia haver-hi millor paradís que contemplar-te sensual , relaxada i tranquil•la estirada al llit per tota la eternitat..
. No tot estava tan eixut.. Tenia les mans glaçades i el fred que feia en el mostrador s’esmunyia com una serp fins el moll de l’os. Masses hores mortes assegut davant d’aquell ordinador mirant la ins... Veure més. No tot estava tan eixut.. Tenia les mans glaçades i el fred que feia en el mostrador s’esmunyia com una serp fins el moll de l’os. Masses hores mortes assegut davant d’aquell ordinador mirant la insulsa pantalla del protector i de quan en quan cercant alguna xorrada per internet.. Ningú entrava a la botiga, al carrer plovia, i com diu la dita “carrer moll calaix eixut”. Però de sobte la meva vista es va fixar en un dels vidres del petit aparador, en una cantonada, i resultat de les curioses propietats òptiques de la reflexió, la imatge que mostrava era la del perfil de la secretaria que estava asseguda en una de les taules del departament d’ administració. Aquella figura que saltava de vidre en vidre fins arribar a dibuixar la seva silueta en el improvisat retrovisor, sorgit de la conjunció de la pulcritud del vidre i el plafó negre del fons. Era com un holograma que mostrava d’una forma màgica a una dona de cabell negre com el carbó, amb uns ulls marrons i grans, que semblaven voler competir contra la lluentor dels llums de nadal penjats al carrer, el reflex d’aquelles cuixes fermes i gruixudes enfundades en unes malles o mitges negres ,que la qualitat del reflex no em deixava concretar, van començar a fer volar la meva imaginació.. Al mirar el seu rostre vaig veure-hi dibuixada una lleu rialla difícil de definir, era com el somriure nerviós d’ una nena petita que està fent una entremaliadura, però amb un toc de picardia, com el que es fa quan algú t’està intentant seduir. Merda, falta llum, falta llum, vaig pensar, però la meva ment ràpidament reaccionà i em va dir, ves al lavabo que queda just darrera seu, i després de fer veure que has anat a pixar deixa el fluorescent encès, que una mica més de claror segur que hi haurà. Dit i fet , com el que no vol la cosa vaig encarar les passes cap a l’objectiu i just al passar per el seu darrera es va afanyar a tancar una finestra de l’ordinador, però massa tard, els meus ulls, per uns instants, van veure una pàgina de xat amb la imatge d’una webcam. No sé qui era, però el què sí estava clar és que era un home lluint el seu tors nu sense samarreta.. Un cop acabada la meva falsa micció vaig obrir la porta lentament i vaig tornar a mirar cap a l’ordinador, no hi havia cap dubte ara, estava xatejant . vaig fer una mica de soroll per advertir la meva presència i donar-l’hi temps a tancar de nou la finestra, i vaig tornar cap al meu lloc, d’esquena a ella per comprovar si la estratègia del fluorescent havia funcionat. Bé, molt més bé. Vaig seure d’esquena a ella com si mirés la pantalla del meu ordinador, però els meus ulls estaven fixes en el meu particular holograma retrovisor.. La seva cara anava canviant, rialles, expressions, i fins i tot el seu cos semblava que començava a notar certa excitació, una ma cap al pit, dissimuladament i casi de forma inconscient els seus dits es van endinsar entre l’obertura que quedava entre els botons de la seva brusa, les seves cames es van començar a gronxar acostant i separant nerviosament el seus genolls, fins que de sobte l’altre ma va lliscar fins al mig de les seves cuixes i en aquell reflex vaig veure com es començava a acariciar. Collons ara té que venir aquest cony de iaia a comprar, bé , que desitja?, aquí ho té, son 6 amb 69, adéu-siau. Un cop despatxada la senyora , vaig tornar a mirar cap a l’improvisat mirall, just en el reflex del entrecuix i havien aparegut tres gotes d’aigua, suposo que del paraigües de la iaia quan el va espolsar, però vaig preferir creure que al igual que el calaix de la caixa, ara ja no tot estava tan eixut..
De vegades s'em creua el cervell i em dona per escriure u poso un parell de petits relats.
